miércoles, 30 de marzo de 2016

Un missatge pel present!




       Fa dies que estic pensant en quines són les aptituds, coneixements i actituds que haurem de desenvolupar per viure en aquesta ciutat invisible que ràpidament s'està apoderant de tot el que ens rodeja.
       Evidentment el desenvolupament del pensament crític és essencial, fonamental per sobreviure, bàsic per a mantenir la llibertat de l'individu i indispensable per a l'heterogeneïtat que fa que la vida sigui possible i a més que sigui divertida e interessant. Per tant aprendre a pensar, a comparar, a criticar en definitiva a "raonar" (el verb de la raó, que quan s'expressa amb  la paraula i en català en diem enraonar). Internet te una força manipuladora del pensament molt grossa, practicament la diferència entre la informació i la publicitat no existeix, els nostres ulls i cervell absorbeixen una quantitat de missatges que són difícils de descodificar i que penetren moltes vegades directament a l'inconscient, per tant s'ha de ser activament crític, qüestionar-ho tot, no donar res per bo que no pugui ser contrastat per fets objectius, sempre usar més d'una font d'informació. Comprenc que en un temps on el que volem el humans és temps d'oci, aquesta proposta és incòmode per la quantitat de feina i dubtes que porta, però precisament el "dubte" és el senyal d'intel·ligència que ens fa avançar, si tot hagués estat clar des d'un principi encara viuríem a la cova ( a lo millor seriem més feliços..impossible saber-ho)
   Un altre cosa que últimament em crida molt l'atenció i que s'està postulant com un aprenentatge fonamental es l'educació emocional, entendre't i comprendre't a tu mateix i als altres amb la finalitat clara de poder conviure, i poder anar més enllà, perquè edesenvolupament sigui una cosa conjunta, de tots, en un món que ja no te fronteres encara que alguns construeixin murs amb ciment i maons, crec que els mons intel·ligents son oberts, flexibles i heterogenis com la ciutat invisible.




.



       Finalment només dir-vos que això que pens no és nou en absolut, l'any que jo vaig néixer Lord Bertrand Russell que és un del meus pensadors preferits perquè moltes vegades ha vingut al meu rescat oferint-me camins que condueixen a respostes interessants, ens deixava aquest missatge, val la pena escoltar aquestes sabies paraules.



viernes, 25 de marzo de 2016

Assetjament escolar versus mobbing


    Si, els que han patit bullying saben molt be el que significa, el poden definir estupendament, encara que siguin molt joves ho descriuen amb una precisió que impressiona. Quan passa això vol dir que potser ja ho han viscut i per això en poden xerrar, encara que de vegades necessiten usar la tercera persona, —jo tinc un amic que... o coses així, a voltes quan s'acaba la sessió venen i en privat em diuen—ho se perquè m'ha passat i llavors vaig dir-li a la meva mare que em canviessin d'escola. 
     La sensació de soledat, tristesa, por, vergonya, manca d'autoestima, ràbia ha de ser constant, terrible, s'instal·la dins l'interior fins produir un sentiment d'abandó, de que no hi ha res a fer, impotència, i finalment viure es torna insuportable...Els que ho estan vivint no diuen mai res...callen...
     Probablement la raó de la majoria dels casos  d'assetjament sigui "la diferència", algú que és massa sensible, algú intel·ligent i convençut del que fa, algú amb problemes, històries viscudes...
El mobbing és  molt més sibil·lí, són els adults els que el provoquen, encara que està tipificat com a delicte des del 2010 se'n denuncien pocs, gairebé mai hi ha proves, són bromes realitzades amb amabilitat que van fent tan de mal com una tortura lleu però constant. La crisi ha agreujat el mobbing a les empreses per la por a perdre la feina i per altre banda l'administració és el lloc perfecte per aquests casos, on tot és obscur,  s'assetja per avorriment, per enveja, per la pressió del grup, la manca general d'organització ho permet i ho fomenta...
     He pogut veure molts casos tant en l'àmbit escolar com en el laboral i l'entorn ho justifica, —es que s'ho cerca —és que s'ho mereix—es que... diuen.
     La conclusió en molts casos és la indefensió, per això el silenci. La veritat és que no deixa de sorprendrem la naturalitat dels assetjadors, de vegades sembla que ho hagin fet tota la vida i serien capaços de fer-li al seu millor amic sense parpellejar...així som els éssers humans...
    Els finals d'aquestes situacions solen ser violents i és la víctima qui sol ser l'executor, contra ell mateix o contra els demés, també així som els humans...i llavors la societat s'escandalitza...en realitat això passa i sempre ha passat.
     Es pot fer alguna cosa? es clar que si, la prevenció és importantíssima però per a prevenir s'ha d'acceptar que tenim un grau d'assetjament molt gros i per tant que l'hem de tenir en compte quan organitzam, quan programam, quan educam, i quan treballam. Els responsables de les empreses, els professors, els pares i les mares s'han de formar en el tema, s'han de fer autèntics plans de prevenció, a curt i llarg termini...o sigui treballar per la pau i la convivència, seriosament.

Factors determinants en situacions d'assetjament:









domingo, 20 de marzo de 2016

Assetjament escolar, un reflexe del moments que estem vivint...


    L'assetjament escolar és com una calitja que es mou per les zones baixes de les classes, entre els peus dels alumnes, és imperceptible, dens, constant, i quasi conscient...si, quasi, perquè malgrat els participants en la qüestió saben  que fan mal, no saben fins a quin punt...
   Si hi ha una cosa que està clara és que el bullying no és d'ara, és de sempre, els majors recordam sempre algú que malauradament en va ser víctima a l'escola, les raons mai eren clares...només que tots hi estaven d'acord, d'aquesta manera ningú era culpable.
     Comença  com un joc, atacant algú feble, fàcil, de vegades la víctima és una persona silenciosa que ningú veu i l'assetjador/a principal sol ser algú amb idees, valent, agraciat, lider...  més tard les accions es converteixen en costum, hi participa tothom actuant o simplement callant...
     El bullying no és un qüestió escolar, és una qüestió social, laboral, familiar...és una cosa de les relacions entre els humans...
     Tenim unes dades molt grosses a les Illes Balears d'assetjament escolar, això és penós i a més de vegades difícil de detectar fins que és massa tard...però el que fan els al·lots és sempre un reflex del que fem els adults. Hi ha assetjament als grups de whatsapp dels nins i nines...i també dels pares i les mares, dels companys de feina i fins hi tot de les famílies...
      Pens que les actituds i els valors es transmeten i no només dels progenitors que de vegades són assenyalats com els responsables de totes les desgracies dels fills, en realitat vivim un moment històric de pocs valors ètics, els insults són freqüents a la televisió, als parlaments, als jocs en línia, mentrestant cerquem culpables on no n'hi ha...falta una profunda reflexió sobre el món que volem...
Internet amb la seva naturalesa documental, deixa constància d'aquesta mancança de cohesió social, l'individualisme és provocat, interessat...


-- 











viernes, 11 de marzo de 2016

El nou virus...




Entro a una classe de primària, els hi dic el meu nom i es sorprenen, com et pots dir "Ajo"!! i jo contest que és un nom genial que em van posar les nines de la meva classe quan jo era petita per fer-me ràbia però que ara s'ha tornat un nom molt interessant, desprès els hi dic de que faig feina:
—Faig feina en un lloc del Govern de les Illes Balears que fem coses pels joves i que la meva tasca es entrar i sortir d'Internet, veure que passa i després venir a contar-vos-ho...de sobte un al·lot espavilat em diu: —i per això et paguen? idò si...
La meva feina de vegades sembla banal, potser inclús superficial, absurda, però des del el meu lloc de guaita veig moltes coses que els demés no veuen, les veig quan entro a Internet però també les veig en el ulls dels meus petits i joves companys d'aprenentatge, perquè després de cada taller me'n adono que tan han aprés ells com jo.
La ciutat invisible ja no està només als documents de la Xarxa, està en els ulls dels seus habitants, en les  paraules,  moviments, en les seves rialles...
Aquesta ciutat som nosaltres, i pens que difícilment els estudis poden detectar el que jo veig quan començo a xerrar del "Bullying" i el Ciberbullying, i alguns es miren, i saben perfectament del que xerro perquè ho han viscut o ho estan visquen't, i malgrat això moltes vegades la majoria no diuen res, i de cop, algú ens sorprèn a tots plorant amargament, en silenci, sense dir res...
Això és el que passa...

miércoles, 29 de julio de 2015

#blimage (català) Les dues cares del viure a la ciutat invisible.











Imatge “Enfemenino

En primer lloc permeteu-me que us presenti el significat de #blimage, vol dir Blog més imatge, i és un joc participatiu que simplement vol provocar la reflexió i les relacions entre professionals i bloggers de l'educació mitjançant la reflexió sobre una imatge.


Perqué quedi més clar així ens ho introdueix n'Steve Wheeler l'inventor del #blimage en el seu blog:

"El repte #blimage es va iniciar com una mica de diversió entre Amy Burvall i jo, ho vam començar el 18 de juliol i  ha anat creixent constantment des de llavors amb molts dels nostres amics i col·legues que hi han participat. 
El repte és el següent: "Envia una imatge als amics de la teva xarxa personal d'aprenentatge i demana'ls que escriguin una entrada al bloc d'aprenentatge relacionada amb la imatge al respecte. A continuació, desafia als teus amics amb una imatge de la teva elecció. 
Tots els missatges es marquen amb el hashtag #blimage  (bloc-imatge) perquè puguin ser fàcilment descoberts i agregats". 

I finalment per acabar aquesta introducció aquí teniu la llista dels blogs fins al moment The #blimage list 

Així recullo el guant d'en Juan Domingo Farnós, persona treballadora i incansable en les reflexions del processos d'aprenentatge i les tic, podeu accedir a la seva interessant proposta en aquest  joc "Las dos caras de la #blimage!"


Una vegada dit això, m'agradaria exposar la impressió que em dona aquesta imatge relacionada amb el tema de la ciutadania digital, de viure a la ciutat invisible com m'agrada expresar-ho perquè quedi més clar i alhora comprensible. 

De fet la ciutat invisible és tan gran i tan forta que tot el que passa aquí sempre és important i te efectes molt bons i alhora molt dolents i foscos; mai havíem estat tan a prop els uns dels altres, i mai tan lluny i solitaris, mai haviem estat tan compromesos i participatius i mai tan reacis al compromís, mai haviem tingut tan d'accés al coneixement i mai tan ignorants per la infoxicació, mai s'havien dit tantes veritats i mai tantes mentides...així podriem seguir fins l'infinit, per això crec que l'unic camí al que ens porten les dues cares de la ciutat invisible és a potenciar de manera urgent el "pensament crític",  que els ciutadans de la ciutat invisible aprenguin a discriminar i cadascú de manera lliure es pugui crear una opinió sobre els esdeveniments, així també mai havia estat tan important aprendre a pensar per damunt d'aprendre continguts, i  que  aquests, els continguts han d'estar al servei del procés d'aprenentatge i no al revés.

Em resta simplement concluir que el "pensament crític" serà essèncial per a sobreviure com a individus lliures, com a persones humanes, a més la lluita per aquesta llibertat de pensament promet ser aferrissada, però silenciosa. 


I ara be, la meva proposta pels que vulguin pensar i repensar a partir de les imatges, són unes flors del meu jardí, el vídeo forma part d'una sèrie que he anomenat "petits moviments..."




















domingo, 15 de marzo de 2015

Persones extraordinaries!!!


Es curiós, he conegut moltes persones extraordinàries a la Ciutat Invisible, però les que més m'han cridat l'atenció són dones, simplement és un punt vista diferent, evidentment per a mi més proper, i de vegades comprensible, avui en parlaré de tres però en l'actualitat la llista de dones que fan de la Xarxa un lloc més habitable, intel·ligent i humà és immensa.

Al principi dels temps quan Internet va arribar i va deixar de ser un privilegi de la universitat i quan els ciutadans del carrer poguerem tenir-lo a casa, estic xerrant  de l'any 95 a Palma, els homes eren els reis, eren els que movien el negoci, xerraven amb propietat i feien discursos a dojo sobre el tema ( que llavors era masculí)...ara és la "Xarxa" jejejeje, en fi no voldria que féssiu judici de valors del que dic, només parlo de fets, i record reunions  i presentacions amb una de les dues empreses que a Palma donaven servei de connexió i tot eren homes, les úniques dones que hi havien eren les hostesses i jo... 

Més tard vaig conèixer l'admirada  amiga Bel Llodrà, una de les persones de les quals he aprés més en tots els sentits  perquè na Bel creu en la honestedat i la democràcia a Internet, estudia de bon de veres, treballa de debò i treu conclusions fiables. No podria tampoc fer un post parlant de dones en Xarxa sense citar a la meva companya Eva Nigorra que cada dia mitjançant el seu grup de facebook de la borsa de treball, acompanya a milers de persones en la dura tasca de la recerca de feina, n'Eva no falla, te un autèntic compromís amb els seus companys i companyes de grup i la seva fidelitat és també una mostra clara del costat llumninós de la Ciutat invisible.

Ara fa poc he conegut una jove molt interessant també, es mou per la Ciutat jugant i xerrant dels jocs i escrivint llibres, mireu quina producció més rica:

http://elfindelasvidas.blogspot.com.es/  ---- FanFics y otras historias.



És na Mei L. Rodriguez, el primer que impressiona d'aquesta nativa digital és la fortalesa d'haver escrit un llibre en tan poc temps i en una edat tan jove, —te faltes, diu, —però és que ningú se'l va voler llegir! ella, però, va tirar endavant tota sola i els seus pares l'han ajudat amb l'edició en paper, el llibre val la pena, és un món de fantasia, ara a tothom li agrada—explica. Amb els guanys s'ha comprat la Play 4 perquè pensa que en els jocs hi ha molta riquesa i històries que trobar, que explicar, que compartir i que imaginar...diu que hi ha jocs que són molt millors que pel·lícules...i jo la crec...te idees genials per a nous llibres i relats, sempre fantasies predictives i somnis d'un món que ens està envoltant. Na Mei és una al·lota encantadora, natural, gens impostada, humil i valenta, amb els seva llarga cabellera rossa sembla talment l'avatar d'una fada, i jo des d'ara l' anomeno la meva guia del món dels jocs dins la Ciutat Invisible, com el Kublai Kan va anomenar en Marco Polo perquè viatgés i li expliques tot el que passava al seu Imperi. 
-- 

sábado, 7 de marzo de 2015

Tot l'enyor del present!


Quan faig xerrades a pares i mares de nadius digitals sempre els hi dic: —recordau que sou els últims immigrants digitals, teniu la responsabilitat de mostrar tot el meravellós de la vida presencial, tot el que és fantàstic i que no pot ni podrà ser digitalitzable mai a la vida... es clar...però què i com...?


Be, tot en aquesta vida t'ajuda a aprendre, a reflexionar, a veure coses que no havies vist, tal és la grandesa d'aquest món, i com que jo soc, com deia el meu estimat pare, "José (així era com ell m'anomenava)  pido la palabra en contra" doncs ara que no em puc moure, tinc ganes de córrer, d'olorar, de sentir aquest vent fresquet que fa avui, de netejar inclòs, és a dir, avui que no em puc moure tinc ganes absolutament de tot, perquè podria llegir i estudiar i fer el que normalment no puc perquè no tinc temps i conformar-me una mica i valorar la situació actual...però no, jo no! jo ara tinc ganes de córrer...


Be idó, totes aquestes coses són el que ens ofereix el món presencial, carregat de colors, olors i sensacions que ens fan vibrar, sentir la nostra pell, el nostre cos...d'alguna manera és com comparar la música en directe o la de llauna, el peix fresc o el congelat, un bes humit o una imatge, la immensitat del mar amb la seva salabror o el vídeo de l'onada més gran del món...senyors i senyores no hi ha color...viviu la vida amb tota la força i sensibilitat que pugueu i quan no tingueu més remei obriu l'ordinador perquè allà tot segueix i també és bo...

I recordo el magnífic poema de'n Salvat Papasseit... que és diu "Tot l'enyor del demà" i jo li diria "Tot l'enyor del present..."



Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirá a l'escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.