miércoles, 29 de julio de 2015

#blimage (català) Les dues cares del viure a la ciutat invisible.











Imatge “Enfemenino

En primer lloc permeteu-me que us presenti el significat de #blimage, vol dir Blog més imatge, i és un joc participatiu que simplement vol provocar la reflexió i les relacions entre professionals i bloggers de l'educació mitjançant la reflexió sobre una imatge.


Perqué quedi més clar així ens ho introdueix n'Steve Wheeler l'inventor del #blimage en el seu blog:

"El repte #blimage es va iniciar com una mica de diversió entre Amy Burvall i jo, ho vam començar el 18 de juliol i  ha anat creixent constantment des de llavors amb molts dels nostres amics i col·legues que hi han participat. 
El repte és el següent: "Envia una imatge als amics de la teva xarxa personal d'aprenentatge i demana'ls que escriguin una entrada al bloc d'aprenentatge relacionada amb la imatge al respecte. A continuació, desafia als teus amics amb una imatge de la teva elecció. 
Tots els missatges es marquen amb el hashtag #blimage  (bloc-imatge) perquè puguin ser fàcilment descoberts i agregats". 

I finalment per acabar aquesta introducció aquí teniu la llista dels blogs fins al moment The #blimage list 

Així recullo el guant d'en Juan Domingo Farnós, persona treballadora i incansable en les reflexions del processos d'aprenentatge i les tic, podeu accedir a la seva interessant proposta en aquest  joc "Las dos caras de la #blimage!"


Una vegada dit això, m'agradaria exposar la impressió que em dona aquesta imatge relacionada amb el tema de la ciutadania digital, de viure a la ciutat invisible com m'agrada expresar-ho perquè quedi més clar i alhora comprensible. 

De fet la ciutat invisible és tan gran i tan forta que tot el que passa aquí sempre és important i te efectes molt bons i alhora molt dolents i foscos; mai havíem estat tan a prop els uns dels altres, i mai tan lluny i solitaris, mai haviem estat tan compromesos i participatius i mai tan reacis al compromís, mai haviem tingut tan d'accés al coneixement i mai tan ignorants per la infoxicació, mai s'havien dit tantes veritats i mai tantes mentides...així podriem seguir fins l'infinit, per això crec que l'unic camí al que ens porten les dues cares de la ciutat invisible és a potenciar de manera urgent el "pensament crític",  que els ciutadans de la ciutat invisible aprenguin a discriminar i cadascú de manera lliure es pugui crear una opinió sobre els esdeveniments, així també mai havia estat tan important aprendre a pensar per damunt d'aprendre continguts, i  que  aquests, els continguts han d'estar al servei del procés d'aprenentatge i no al revés.

Em resta simplement concluir que el "pensament crític" serà essèncial per a sobreviure com a individus lliures, com a persones humanes, a més la lluita per aquesta llibertat de pensament promet ser aferrissada, però silenciosa. 


I ara be, la meva proposta pels que vulguin pensar i repensar a partir de les imatges, són unes flors del meu jardí, el vídeo forma part d'una sèrie que he anomenat "petits moviments..."




















domingo, 15 de marzo de 2015

Persones extraordinaries!!!


Es curiós, he conegut moltes persones extraordinàries a la Ciutat Invisible, però les que més m'han cridat l'atenció són dones, simplement és un punt vista diferent, evidentment per a mi més proper, i de vegades comprensible, avui en parlaré de tres però en l'actualitat la llista de dones que fan de la Xarxa un lloc més habitable, intel·ligent i humà és immensa.

Al principi dels temps quan Internet va arribar i va deixar de ser un privilegi de la universitat i quan els ciutadans del carrer poguerem tenir-lo a casa, estic xerrant  de l'any 95 a Palma, els homes eren els reis, eren els que movien el negoci, xerraven amb propietat i feien discursos a dojo sobre el tema ( que llavors era masculí)...ara és la "Xarxa" jejejeje, en fi no voldria que féssiu judici de valors del que dic, només parlo de fets, i record reunions  i presentacions amb una de les dues empreses que a Palma donaven servei de connexió i tot eren homes, les úniques dones que hi havien eren les hostesses i jo... 

Més tard vaig conèixer l'admirada  amiga Bel Llodrà, una de les persones de les quals he aprés més en tots els sentits  perquè na Bel creu en la honestedat i la democràcia a Internet, estudia de bon de veres, treballa de debò i treu conclusions fiables. No podria tampoc fer un post parlant de dones en Xarxa sense citar a la meva companya Eva Nigorra que cada dia mitjançant el seu grup de facebook de la borsa de treball, acompanya a milers de persones en la dura tasca de la recerca de feina, n'Eva no falla, te un autèntic compromís amb els seus companys i companyes de grup i la seva fidelitat és també una mostra clara del costat llumninós de la Ciutat invisible.

Ara fa poc he conegut una jove molt interessant també, es mou per la Ciutat jugant i xerrant dels jocs i escrivint llibres, mireu quina producció més rica:

http://elfindelasvidas.blogspot.com.es/  ---- FanFics y otras historias.



És na Mei L. Rodriguez, el primer que impressiona d'aquesta nativa digital és la fortalesa d'haver escrit un llibre en tan poc temps i en una edat tan jove, —te faltes, diu, —però és que ningú se'l va voler llegir! ella, però, va tirar endavant tota sola i els seus pares l'han ajudat amb l'edició en paper, el llibre val la pena, és un món de fantasia, ara a tothom li agrada—explica. Amb els guanys s'ha comprat la Play 4 perquè pensa que en els jocs hi ha molta riquesa i històries que trobar, que explicar, que compartir i que imaginar...diu que hi ha jocs que són molt millors que pel·lícules...i jo la crec...te idees genials per a nous llibres i relats, sempre fantasies predictives i somnis d'un món que ens està envoltant. Na Mei és una al·lota encantadora, natural, gens impostada, humil i valenta, amb els seva llarga cabellera rossa sembla talment l'avatar d'una fada, i jo des d'ara l' anomeno la meva guia del món dels jocs dins la Ciutat Invisible, com el Kublai Kan va anomenar en Marco Polo perquè viatgés i li expliques tot el que passava al seu Imperi. 
-- 

sábado, 7 de marzo de 2015

Tot l'enyor del present!


Quan faig xerrades a pares i mares de nadius digitals sempre els hi dic: —recordau que sou els últims immigrants digitals, teniu la responsabilitat de mostrar tot el meravellós de la vida presencial, tot el que és fantàstic i que no pot ni podrà ser digitalitzable mai a la vida... es clar...però què i com...?


Be, tot en aquesta vida t'ajuda a aprendre, a reflexionar, a veure coses que no havies vist, tal és la grandesa d'aquest món, i com que jo soc, com deia el meu estimat pare, "José (així era com ell m'anomenava)  pido la palabra en contra" doncs ara que no em puc moure, tinc ganes de córrer, d'olorar, de sentir aquest vent fresquet que fa avui, de netejar inclòs, és a dir, avui que no em puc moure tinc ganes absolutament de tot, perquè podria llegir i estudiar i fer el que normalment no puc perquè no tinc temps i conformar-me una mica i valorar la situació actual...però no, jo no! jo ara tinc ganes de córrer...


Be idó, totes aquestes coses són el que ens ofereix el món presencial, carregat de colors, olors i sensacions que ens fan vibrar, sentir la nostra pell, el nostre cos...d'alguna manera és com comparar la música en directe o la de llauna, el peix fresc o el congelat, un bes humit o una imatge, la immensitat del mar amb la seva salabror o el vídeo de l'onada més gran del món...senyors i senyores no hi ha color...viviu la vida amb tota la força i sensibilitat que pugueu i quan no tingueu més remei obriu l'ordinador perquè allà tot segueix i també és bo...

I recordo el magnífic poema de'n Salvat Papasseit... que és diu "Tot l'enyor del demà" i jo li diria "Tot l'enyor del present..."



Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirá a l'escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.  




jueves, 5 de marzo de 2015

La mala pata no exiteix a la ciutat invisible




La "mala pata" no existeix a la Ciutat Invisible, aquí puc volar, corrèr i viatjar, xerrar, aprendre...a més, de vegades la Ciutat mostra la seva part més amable i bondadosa i els amics animen i recolzen de diferents maneres, és un gust i un plaer que passin aquestes coses perquè em retornen la fe en la humanitat i les ganes de fer coses i petonejar, besar a tothom...

La veritat és que la situació és ideal per a dedicar el meu temps a aquelles coses que normalment no tinc la tranquil·litat per a fer... ( per exemple llegir el llibre de l'amic Joan Miquel Oliver, que m'està encantant, Septembre, octubre i novembre)

 La meva feina de detectiu, d'infiltrada en assumptes d'urbanitat a la Ciutat Invisible m'obliga a veure i a analitzar les coses que hi passen i la veritat és que de vegades funciona de coixí humà, de dulçura gratuita, d'espai intergalàctic, de fil telefònic amb l'hades, de platafaforma de multivers, i de balcó per les nostres fantàstiques identitats que mai podriem haver desenvolupat i materializat sense les possibilitats de l'estimada urbe! som qui som en relació a...

Internet és així, també un lloc benèfic on tothom pot desenvolupar la seva bonhomia i això és molt important en aquests dies, necessitam saber que els demés hi son i que la nostra vida te un sentit perquè quan caus, hi ha algú que et diu...—ei a mi també em va passar i no passa res, a més tots nosaltres estem aquí pel que calgui...

Sempre dic que el pensament crític és bàsic per a sobreviure a la Ciutat Invisible, això implica veure i valorar totes aquestes coses bones que passen; aquests dies estaré més disponible que mai...les portes de la meva casa digital estaran obertes de dalt a baix...vingueu quan vulgueu i gràcies per vostre inestimable suport!




Gràcies Bert pel regalet inspirador



miércoles, 25 de febrero de 2015

Analitzant els videojocs


     "La frase que defineix un bon vídeo joc: és molt addictiu", és curiós que en aquest cas l'adjectiu és un valor afegit".


     Ahir, vaig tenir una sessió amb 10 al·lots estudiants de secundària amants i pràcticament enamorats dels vídeo jocs. Segurament quan em van veure arribar i van saber que anàvem a xerrar de joc en línia van pensar que la meva visió seria la típica dels adults: jugar no és bo, es juga massa, sou addictes i evidentment van bufar!


     La veritat és que  va ser molt interessant, l'objectiu d'aprenentatge que m'havia plantejat era que els participants acabessin el taller sent conscients dels pros i els contres dels vídeojocs, o sigui d'alguna manera potenciar un punt de vista crític, la veritat és que amb 55 minuts no es poden plantejar objectius més ambiciosos.



     Començàrem xerrant sobre quins eren els jocs a que destinaven el seu temps,  les raons per les quals jugaven, el temps que hi destinaven a l’activitat i quines coses estaven disposats a fer per continuar  jugant.

     Vàrem veure i analitzar un parell de trossos del programa Redes Neurociencias (Como nos influyen los videojuegos) Eduard Punset, especialment l'espai la mirada de Elsa, elaborat per la filla del professor Punset que es psicòloga . Després vàrem xerrar del concepte Hikikomori i de les diferències que podem tenir amb els japonesos i també del concepte de gamificació.

     La sessió va seguir amb un exercici (joc) per grups en els que tenien que fer llistes de pros i contres dels vídeos jocs i de la manera de fer més sostenible el fet de jugar, o sigui de minimitzar els riscos.

      Van dir coses molt interessants i algunes una mica esfereïdores, aquí en teniu un petit resum:

A qué jugues? : Call of Duty, League of legends, Counter Strike,... 
Perquè jugues?: per oblidar els problemes, per treure l'avorriment, per a millorar, per a competir...
Quant temps passes jugant al dia?: una mitja de 7 a 10 hores diàries
Que trobes que es el millor de jugar?: que aprenc a fer varies coses a la vegada, que estic més concentrat, que aprenc a treballar en grup, a polir el meus defectes...
Que trobes que és el pitjor?: em fa mal l'esquena i els ulls, la obesitat, esporàdicament confondre la realitat amb el joc, els insults, descuidar l'alimentació, el "mono".
      Què recomanarien a joves que volguessin sortir de l'addicció?:  no deixar les seves amistats reals perquè quan vols tornar a sortir al carrer et trobes que  tots els amics que tens són digitals, desinstal·lar el joc perquè costa molt tornar a instal·lar-lo i va molta peresa...

      No es poden treure moltes conclusions d’una sola sessió però estic convençuda que alguns vídeo jocs són addictius de veritat, de fet quan van dir que una de les coses pitjors de jugar era passar "el mono" (síndrome d'abstinència), els hi vaig preguntar si algú l'havia sentit, ells no em van contestar, només van assentir, la seva expressió em deia —es clar que l’hem passat i es passa malament!




viernes, 20 de febrero de 2015

Tenim dret a una vida privada digital?


        Últimament tothom està d'acord en que hem perdut privacitat, que a Internet tot se sap, que estam rodejats de gent exhibicionista i que les nostres dades són el substrat de molts negocis.. som part de la "Big Data".

       Molts immigrants digitals ( alguns han llegit 1984 de'n George Orwell) es neguen a entrar en el joc de les xarxes socials per por a perdre la seva privacitat i amb raó, quan sents que Facebook maneja 50 mil milions de fotos de la base de dades dels seus usuaris se't posen els pèls de punta...

       Per altre banda la ONU des del 2011 declara l'accés a INTERNET un dret humà i   podeu veure com ho expressa la organització human right  i personalment trob que hi hauríem d'afegir un altre dret, el dret a la vida privada digital, és a dir, el dret a usar Internet com a tecnologia de la informació i la comunicació sense que la nostra vida privada sigui vulnerada...el dret a viure i conviure a la ciutat invisible sense tenir que deixar de ser els propietaris de la nostra informació, el dret a poder decidir que volem que els demés vegin de nosaltres i que no, el dret a ser invisibles...o visibles...

      En fi, crec que de moment aquest dret passa per ser molt més escrupulosos en les nostres accions a Internet, passa per conèixèr profundament les condicions de les xarxes socials que usam i on ens relacionam i comunicam, la obligatòrietat inexcusable de llegir-nos la lletra petita, les condicions amb les quals entram en un lloc privat...no oblidem que l'accés a Internet és un dret humà però en la majoria de casos Internet és privat...



jueves, 19 de febrero de 2015

Quan començam?




      Com és sabut per tothom el millor que li podem regalar a un nadiu digital és un dispositiu electrònic, normalment potser un tableta o qualsevol tipus de consola per jugar, instintivament o no, tots els pares saben que això els hi encantarà, que disfrutaran i que estaran contents. També, per un altre banda saben que d'alguna manera, potser incomprensible els nins estan aprenent alhora que jugant i això fa que la despesa sigui menys penosa,  saben que estan donant al seu fill un aparell del seu temps. És fàcil veure nins i nines que sense saber llegir ni escriure i amb total naturalitat interpreten símbols, resolen problemes, es comuniquen, fan dibuixos, fotografies o vídeos, fins hi tot composen música i canten cançons, o sigui un luxe per potenciar la creativitat, la perseverança (ja que els jocs exigeixen molta constància) i finalment un silenci sepulcral que fa que tota la família respiri pau i tranquil·litat sembla com si tots estiguéssim on hem de ser...
    Ara be, no hem d'oblidar que en el mateix moment que li donam el dispositiu hem de començar a educar-lo en la ciutadania digital, o sigui que des del primer moment li haurem donar determinades instruccions o consells que l'ajudin a entendre d'una manera útil a quin món li dona accés aquella jugueta, haurem d'acompanyar-lo perquè ho pugui comprendre i conèixer de la nostra ma. Per nosaltres, com a pares, serà un plaer passar estones amb els nadius veient de molt a prop els seus processos d'aprenentatge, les seves accions creatives, les seves conclusions, així des del primer moment l'haurem d'ajudar a usar el dispositiu de manera saludable (ergonomia):

És important que l'esquena estigui protegida en una posició còmode.
És important la distància del dispositiu,
És important la llum del lloc en concret
la posició de les cames i de les mans...
        

La veritat és que molta gent em demana quan podem començar a educar els nins i nines en la Ciutadania digital, i la resposta és sempre la mateixa, tingui l'edat que tingui el teu fill o filla, la resposta es ja!






sábado, 14 de febrero de 2015

Nadius digitals que no ho saben....


M'agrada molt tenir converses amb els nadius digitals, quan entro a una classe sigui de l'edat que sigui els hi deman:

¿Sabeu el que és ser nadiu digital?, és curiós però la majoria no ho saben...

—Un nadiu digital és algú que ha nascut a la Ciutat Invisible, jo soc immigrant digital perquè quan vaig néixer no existia Internet, vosaltres no sabeu com era el món sense Internet, i era bonic també, s'estava be i hi fèiem coses...


ELS NADIUS: UNA VISIÓ BASADA EN LA OBSERVACIÓ, EL RAONAMENT I LES CONVERSES






       Des de petits desenvolupen l'habilitat de pitjar botonets.
       Aprenen a interpretar símbols.
       Aprenen llengües amb velocitat.
       Son autodidactes, han d'aprendre solets...
       Han desenvolupat un cultura comú cada vegada més global.
       Aprenen a crear els seus habitacles.
       Tenen una llengua comú.
       Comparteixen per aprendre i perquè és pràctic i divertit.
       Tot ho personalitzen.
       Descobreixen la ciutat per ells mateixos i sense guia espiritual (aprenen els uns dels altres, no tenen punts de referència dels adults ).
       Pensen ràpidament i tenen opinió i personalitat.
       Creen espais de relació que només són per nadius...
       Són incompresos pels immigrants (adults) però els toleren...perquè per ignorància i desconeixement aquests no distorsionen el seu món.
       En realitat són molt tolerants perquè el que els interessa és el coneixement i les idees que altres els hi puguin aportar.

       Els interessen les accions i les reaccions.
       Són conscients de les seves múltiples identitats perquè les treballen, no les pensen...
       Són lleugers, veloços, exactes, visibles  o anònims quan volen...
       S'autoregulen i tenen normes...
       Tenen molt sentit de l'humor i els agrada riure...
       No recorden la seva primera vegada a la Xarxa...
       Cada vegada els interessa menys el món presencial, el troben moltes vegades ridícul...
       Tenen una nova ètica del treball (“Ética del Hacker”).
       Tenen molta imaginació i fantasia.
       No són consumistes en el sentit clàssic, només consumeixen allò que realment els hi és prioritari per les seves necessitats relacionals i per la construcció del seu món.
       La seva visió de la política i dels mitjans de comunicació tradicionals és extremadament crítica, i la seva posició al respecte és “passar” sempre i quan es pugui, perquè quan s'ha d’intervenir, intervenen però de la manera que a ells els hi sembla i amb les seves eines...
       Probablement són més intel·ligents que la generació anterior.
       Són actius dins el  seu món.
       Són participatius...a la Xarxa.

       Treballen en Xarxa.