domingo, 15 de marzo de 2015

Persones extraordinaries!!!


Es curiós, he conegut moltes persones extraordinàries a la Ciutat Invisible, però les que més m'han cridat l'atenció són dones, simplement és un punt vista diferent, evidentment per a mi més proper, i de vegades comprensible, avui en parlaré de tres però en l'actualitat la llista de dones que fan de la Xarxa un lloc més habitable, intel·ligent i humà és immensa.

Al principi dels temps quan Internet va arribar i va deixar de ser un privilegi de la universitat i quan els ciutadans del carrer poguerem tenir-lo a casa, estic xerrant  de l'any 95 a Palma, els homes eren els reis, eren els que movien el negoci, xerraven amb propietat i feien discursos a dojo sobre el tema ( que llavors era masculí)...ara és la "Xarxa" jejejeje, en fi no voldria que féssiu judici de valors del que dic, només parlo de fets, i record reunions  i presentacions amb una de les dues empreses que a Palma donaven servei de connexió i tot eren homes, les úniques dones que hi havien eren les hostesses i jo... 

Més tard vaig conèixer l'admirada  amiga Bel Llodrà, una de les persones de les quals he aprés més en tots els sentits  perquè na Bel creu en la honestedat i la democràcia a Internet, estudia de bon de veres, treballa de debò i treu conclusions fiables. No podria tampoc fer un post parlant de dones en Xarxa sense citar a la meva companya Eva Nigorra que cada dia mitjançant el seu grup de facebook de la borsa de treball, acompanya a milers de persones en la dura tasca de la recerca de feina, n'Eva no falla, te un autèntic compromís amb els seus companys i companyes de grup i la seva fidelitat és també una mostra clara del costat llumninós de la Ciutat invisible.

Ara fa poc he conegut una jove molt interessant també, es mou per la Ciutat jugant i xerrant dels jocs i escrivint llibres, mireu quina producció més rica:

http://elfindelasvidas.blogspot.com.es/  ---- FanFics y otras historias.



És na Mei L. Rodriguez, el primer que impressiona d'aquesta nativa digital és la fortalesa d'haver escrit un llibre en tan poc temps i en una edat tan jove, —te faltes, diu, —però és que ningú se'l va voler llegir! ella, però, va tirar endavant tota sola i els seus pares l'han ajudat amb l'edició en paper, el llibre val la pena, és un món de fantasia, ara a tothom li agrada—explica. Amb els guanys s'ha comprat la Play 4 perquè pensa que en els jocs hi ha molta riquesa i històries que trobar, que explicar, que compartir i que imaginar...diu que hi ha jocs que són molt millors que pel·lícules...i jo la crec...te idees genials per a nous llibres i relats, sempre fantasies predictives i somnis d'un món que ens està envoltant. Na Mei és una al·lota encantadora, natural, gens impostada, humil i valenta, amb els seva llarga cabellera rossa sembla talment l'avatar d'una fada, i jo des d'ara l' anomeno la meva guia del món dels jocs dins la Ciutat Invisible, com el Kublai Kan va anomenar en Marco Polo perquè viatgés i li expliques tot el que passava al seu Imperi. 
-- 

sábado, 7 de marzo de 2015

Tot l'enyor del present!


Quan faig xerrades a pares i mares de nadius digitals sempre els hi dic: —recordau que sou els últims immigrants digitals, teniu la responsabilitat de mostrar tot el meravellós de la vida presencial, tot el que és fantàstic i que no pot ni podrà ser digitalitzable mai a la vida... es clar...però què i com...?


Be, tot en aquesta vida t'ajuda a aprendre, a reflexionar, a veure coses que no havies vist, tal és la grandesa d'aquest món, i com que jo soc, com deia el meu estimat pare, "José (així era com ell m'anomenava)  pido la palabra en contra" doncs ara que no em puc moure, tinc ganes de córrer, d'olorar, de sentir aquest vent fresquet que fa avui, de netejar inclòs, és a dir, avui que no em puc moure tinc ganes absolutament de tot, perquè podria llegir i estudiar i fer el que normalment no puc perquè no tinc temps i conformar-me una mica i valorar la situació actual...però no, jo no! jo ara tinc ganes de córrer...


Be idó, totes aquestes coses són el que ens ofereix el món presencial, carregat de colors, olors i sensacions que ens fan vibrar, sentir la nostra pell, el nostre cos...d'alguna manera és com comparar la música en directe o la de llauna, el peix fresc o el congelat, un bes humit o una imatge, la immensitat del mar amb la seva salabror o el vídeo de l'onada més gran del món...senyors i senyores no hi ha color...viviu la vida amb tota la força i sensibilitat que pugueu i quan no tingueu més remei obriu l'ordinador perquè allà tot segueix i també és bo...

I recordo el magnífic poema de'n Salvat Papasseit... que és diu "Tot l'enyor del demà" i jo li diria "Tot l'enyor del present..."



Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirá a l'escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.  




jueves, 5 de marzo de 2015

La mala pata no exiteix a la ciutat invisible




La "mala pata" no existeix a la Ciutat Invisible, aquí puc volar, corrèr i viatjar, xerrar, aprendre...a més, de vegades la Ciutat mostra la seva part més amable i bondadosa i els amics animen i recolzen de diferents maneres, és un gust i un plaer que passin aquestes coses perquè em retornen la fe en la humanitat i les ganes de fer coses i petonejar, besar a tothom...

La veritat és que la situació és ideal per a dedicar el meu temps a aquelles coses que normalment no tinc la tranquil·litat per a fer... ( per exemple llegir el llibre de l'amic Joan Miquel Oliver, que m'està encantant, Septembre, octubre i novembre)

 La meva feina de detectiu, d'infiltrada en assumptes d'urbanitat a la Ciutat Invisible m'obliga a veure i a analitzar les coses que hi passen i la veritat és que de vegades funciona de coixí humà, de dulçura gratuita, d'espai intergalàctic, de fil telefònic amb l'hades, de platafaforma de multivers, i de balcó per les nostres fantàstiques identitats que mai podriem haver desenvolupat i materializat sense les possibilitats de l'estimada urbe! som qui som en relació a...

Internet és així, també un lloc benèfic on tothom pot desenvolupar la seva bonhomia i això és molt important en aquests dies, necessitam saber que els demés hi son i que la nostra vida te un sentit perquè quan caus, hi ha algú que et diu...—ei a mi també em va passar i no passa res, a més tots nosaltres estem aquí pel que calgui...

Sempre dic que el pensament crític és bàsic per a sobreviure a la Ciutat Invisible, això implica veure i valorar totes aquestes coses bones que passen; aquests dies estaré més disponible que mai...les portes de la meva casa digital estaran obertes de dalt a baix...vingueu quan vulgueu i gràcies per vostre inestimable suport!




Gràcies Bert pel regalet inspirador