viernes, 11 de marzo de 2016

El nou virus...




Entro a una classe de primària, els hi dic el meu nom i es sorprenen, com et pots dir "Ajo"!! i jo contest que és un nom genial que em van posar les nines de la meva classe quan jo era petita per fer-me ràbia però que ara s'ha tornat un nom molt interessant, desprès els hi dic de que faig feina:
—Faig feina en un lloc del Govern de les Illes Balears que fem coses pels joves i que la meva tasca es entrar i sortir d'Internet, veure que passa i després venir a contar-vos-ho...de sobte un al·lot espavilat em diu: —i per això et paguen? idò si...
La meva feina de vegades sembla banal, potser inclús superficial, absurda, però des del el meu lloc de guaita veig moltes coses que els demés no veuen, les veig quan entro a Internet però també les veig en el ulls dels meus petits i joves companys d'aprenentatge, perquè després de cada taller me'n adono que tan han aprés ells com jo.
La ciutat invisible ja no està només als documents de la Xarxa, està en els ulls dels seus habitants, en les  paraules,  moviments, en les seves rialles...
Aquesta ciutat som nosaltres, i pens que difícilment els estudis poden detectar el que jo veig quan començo a xerrar del "Bullying" i el Ciberbullying, i alguns es miren, i saben perfectament del que xerro perquè ho han viscut o ho estan visquen't, i malgrat això moltes vegades la majoria no diuen res, i de cop, algú ens sorprèn a tots plorant amargament, en silenci, sense dir res...
Això és el que passa...

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada