miércoles, 30 de marzo de 2016

Un missatge pel present!




       Fa dies que estic pensant en quines són les aptituds, coneixements i actituds que haurem de desenvolupar per viure en aquesta ciutat invisible que ràpidament s'està apoderant de tot el que ens rodeja.
       Evidentment el desenvolupament del pensament crític és essencial, fonamental per sobreviure, bàsic per a mantenir la llibertat de l'individu i indispensable per a l'heterogeneïtat que fa que la vida sigui possible i a més que sigui divertida e interessant. Per tant aprendre a pensar, a comparar, a criticar en definitiva a "raonar" (el verb de la raó, que quan s'expressa amb  la paraula i en català en diem enraonar). Internet te una força manipuladora del pensament molt grossa, practicament la diferència entre la informació i la publicitat no existeix, els nostres ulls i cervell absorbeixen una quantitat de missatges que són difícils de descodificar i que penetren moltes vegades directament a l'inconscient, per tant s'ha de ser activament crític, qüestionar-ho tot, no donar res per bo que no pugui ser contrastat per fets objectius, sempre usar més d'una font d'informació. Comprenc que en un temps on el que volem el humans és temps d'oci, aquesta proposta és incòmode per la quantitat de feina i dubtes que porta, però precisament el "dubte" és el senyal d'intel·ligència que ens fa avançar, si tot hagués estat clar des d'un principi encara viuríem a la cova ( a lo millor seriem més feliços..impossible saber-ho)
   Un altre cosa que últimament em crida molt l'atenció i que s'està postulant com un aprenentatge fonamental es l'educació emocional, entendre't i comprendre't a tu mateix i als altres amb la finalitat clara de poder conviure, i poder anar més enllà, perquè edesenvolupament sigui una cosa conjunta, de tots, en un món que ja no te fronteres encara que alguns construeixin murs amb ciment i maons, crec que els mons intel·ligents son oberts, flexibles i heterogenis com la ciutat invisible.




.



       Finalment només dir-vos que això que pens no és nou en absolut, l'any que jo vaig néixer Lord Bertrand Russell que és un del meus pensadors preferits perquè moltes vegades ha vingut al meu rescat oferint-me camins que condueixen a respostes interessants, ens deixava aquest missatge, val la pena escoltar aquestes sabies paraules.



viernes, 25 de marzo de 2016

Assetjament escolar versus mobbing


    Si, els que han patit bullying saben molt be el que significa, el poden definir estupendament, encara que siguin molt joves ho descriuen amb una precisió que impressiona. Quan passa això vol dir que potser ja ho han viscut i per això en poden xerrar, encara que de vegades necessiten usar la tercera persona, —jo tinc un amic que... o coses així, a voltes quan s'acaba la sessió venen i en privat em diuen—ho se perquè m'ha passat i llavors vaig dir-li a la meva mare que em canviessin d'escola. 
     La sensació de soledat, tristesa, por, vergonya, manca d'autoestima, ràbia ha de ser constant, terrible, s'instal·la dins l'interior fins produir un sentiment d'abandó, de que no hi ha res a fer, impotència, i finalment viure es torna insuportable...Els que ho estan vivint no diuen mai res...callen...
     Probablement la raó de la majoria dels casos  d'assetjament sigui "la diferència", algú que és massa sensible, algú intel·ligent i convençut del que fa, algú amb problemes, històries viscudes...
El mobbing és  molt més sibil·lí, són els adults els que el provoquen, encara que està tipificat com a delicte des del 2010 se'n denuncien pocs, gairebé mai hi ha proves, són bromes realitzades amb amabilitat que van fent tan de mal com una tortura lleu però constant. La crisi ha agreujat el mobbing a les empreses per la por a perdre la feina i per altre banda l'administració és el lloc perfecte per aquests casos, on tot és obscur,  s'assetja per avorriment, per enveja, per la pressió del grup, la manca general d'organització ho permet i ho fomenta...
     He pogut veure molts casos tant en l'àmbit escolar com en el laboral i l'entorn ho justifica, —es que s'ho cerca —és que s'ho mereix—es que... diuen.
     La conclusió en molts casos és la indefensió, per això el silenci. La veritat és que no deixa de sorprendrem la naturalitat dels assetjadors, de vegades sembla que ho hagin fet tota la vida i serien capaços de fer-li al seu millor amic sense parpellejar...així som els éssers humans...
    Els finals d'aquestes situacions solen ser violents i és la víctima qui sol ser l'executor, contra ell mateix o contra els demés, també així som els humans...i llavors la societat s'escandalitza...en realitat això passa i sempre ha passat.
     Es pot fer alguna cosa? es clar que si, la prevenció és importantíssima però per a prevenir s'ha d'acceptar que tenim un grau d'assetjament molt gros i per tant que l'hem de tenir en compte quan organitzam, quan programam, quan educam, i quan treballam. Els responsables de les empreses, els professors, els pares i les mares s'han de formar en el tema, s'han de fer autèntics plans de prevenció, a curt i llarg termini...o sigui treballar per la pau i la convivència, seriosament.

Factors determinants en situacions d'assetjament:









domingo, 20 de marzo de 2016

Assetjament escolar, un reflexe del moments que estem vivint...


    L'assetjament escolar és com una calitja que es mou per les zones baixes de les classes, entre els peus dels alumnes, és imperceptible, dens, constant, i quasi conscient...si, quasi, perquè malgrat els participants en la qüestió saben  que fan mal, no saben fins a quin punt...
   Si hi ha una cosa que està clara és que el bullying no és d'ara, és de sempre, els majors recordam sempre algú que malauradament en va ser víctima a l'escola, les raons mai eren clares...només que tots hi estaven d'acord, d'aquesta manera ningú era culpable.
     Comença  com un joc, atacant algú feble, fàcil, de vegades la víctima és una persona silenciosa que ningú veu i l'assetjador/a principal sol ser algú amb idees, valent, agraciat, lider...  més tard les accions es converteixen en costum, hi participa tothom actuant o simplement callant...
     El bullying no és un qüestió escolar, és una qüestió social, laboral, familiar...és una cosa de les relacions entre els humans...
     Tenim unes dades molt grosses a les Illes Balears d'assetjament escolar, això és penós i a més de vegades difícil de detectar fins que és massa tard...però el que fan els al·lots és sempre un reflex del que fem els adults. Hi ha assetjament als grups de whatsapp dels nins i nines...i també dels pares i les mares, dels companys de feina i fins hi tot de les famílies...
      Pens que les actituds i els valors es transmeten i no només dels progenitors que de vegades són assenyalats com els responsables de totes les desgracies dels fills, en realitat vivim un moment històric de pocs valors ètics, els insults són freqüents a la televisió, als parlaments, als jocs en línia, mentrestant cerquem culpables on no n'hi ha...falta una profunda reflexió sobre el món que volem...
Internet amb la seva naturalesa documental, deixa constància d'aquesta mancança de cohesió social, l'individualisme és provocat, interessat...


-- 











viernes, 11 de marzo de 2016

El nou virus...




Entro a una classe de primària, els hi dic el meu nom i es sorprenen, com et pots dir "Ajo"!! i jo contest que és un nom genial que em van posar les nines de la meva classe quan jo era petita per fer-me ràbia però que ara s'ha tornat un nom molt interessant, desprès els hi dic de que faig feina:
—Faig feina en un lloc del Govern de les Illes Balears que fem coses pels joves i que la meva tasca es entrar i sortir d'Internet, veure que passa i després venir a contar-vos-ho...de sobte un al·lot espavilat em diu: —i per això et paguen? idò si...
La meva feina de vegades sembla banal, potser inclús superficial, absurda, però des del el meu lloc de guaita veig moltes coses que els demés no veuen, les veig quan entro a Internet però també les veig en el ulls dels meus petits i joves companys d'aprenentatge, perquè després de cada taller me'n adono que tan han aprés ells com jo.
La ciutat invisible ja no està només als documents de la Xarxa, està en els ulls dels seus habitants, en les  paraules,  moviments, en les seves rialles...
Aquesta ciutat som nosaltres, i pens que difícilment els estudis poden detectar el que jo veig quan començo a xerrar del "Bullying" i el Ciberbullying, i alguns es miren, i saben perfectament del que xerro perquè ho han viscut o ho estan visquen't, i malgrat això moltes vegades la majoria no diuen res, i de cop, algú ens sorprèn a tots plorant amargament, en silenci, sense dir res...
Això és el que passa...